Els antics romans quan havien de dir la veritat en un judici, en lloc de jurar sobre la Bíblia, com es fa avui, ho feien apretant-se els testicles amb la mà dreta. D’aquest antic costum prové la paraula testificar.

Tot i que en l’actualitat diem dos referint-nos a la xifra, aquesta expressió prové de l’evolució de la paraula dors, és a dir, espatlla o esquena. Antigament, quan el mitjà de transport terrestre eren els carruatges i les diligències, l’últim que es feia abans d’emprendre el viatge era tocar el dors, o sigui fuetejar l’esquena dels cavalls amb les xurriaques.

Badalona ha fet bandera d’un mot tan singular com és el micaco ( nespra i no pas mico, tot i que hi hagi l’”Anís del mono”) i ha  donat el nom de Ball del micaco al ball de la Festa de Maig (sense que constitueixi un tipus de dansa). Micaco o “mikkaku-biwa” significa nespra de tres pinyols en japonès.  Es diu que fou un japonès qui el va fer conèixer a Badalona i avui en dia cap badaloní utilitza el mot nespra sinó micaco.

Antigament, la gran majoria de cases badalonines tenien un pati descobert al darrere que anomenaven “badiu”. Avui, normalment, és la gent gran que continua emprant el mot. Tot i que tot badaloní sap què vol dir.

Així, doncs, no és estrany que utilitzin un eslògan propagandístic com “Badalona, país de micacos i badius”.