La història va comptar amb una bona quantitat de “bruts”.

El famós Rei Sol, Lluís XIV de França, es banyava dues vegades l’any.
Per a la reina Isabel d’Aragó, Espanya, calia banyar-se “només nounat i en vigília d’un casament”.
El geni Leonardo da Vinci anava a dormir amb les botes posades, a les que considerava una segona pell.
De Sant Antoni es desconeixia quan es banyava (el que presagia un llarg temps), ell argumentava que no ho feia “per evitar el plaer de tocar el seu propi cos” .. segons els seus conceptes.
Enric IV de França feia mala olor, de tan brut, que la seva dona va estar a punt de desmaiar-se per la seva ‘aroma’ després del casament.

Sabies que Dioscòrides, metge en cap de les legions romanes en el segle I, prescrivia l’all per expulsar les cuques de l’intestí, i que a la Xina es recomana el te d’all per la febre, mal de cap, còlera i la diftèria.

Fins  i tot Louis Pasteur al 1858 va considerar l’all com un antibacterià natural.

Durant les dues guerres mundials es va fer servir com antisèptic per evitar la gangrena.

De tot això n’és responsable un oli natural produït per l’all, el disulfur d’al·lil i els seus isòmers. Un oli de forta olor, irritant als ulls, i del que s’ha pogut comprovar al laboratori que té poders fortament antibacterians i prevenció de la formació dels fongs.

L’oxidació d’aquest oli, que es produeix quan es talla l’all, dona com a resultat l’aliïna, responsable de l’olor característica de l’all.

Erick Bloc (Revista investigación y ciencia (1980)

Els antics romans quan havien de dir la veritat en un judici, en lloc de jurar sobre la Bíblia, com es fa avui, ho feien apretant-se els testicles amb la mà dreta. D’aquest antic costum prové la paraula testificar.